L’oratori de can Gussinyer està construït a la part baixa de la centenària casa situada als afores de Castellfollit de la Roca. Ocupa una estança rectangular de quatre per tres metres i una alçada de cinc, aproximadament, amb una entrada exterior on es llegeixen les inscripcions: «Refugium peccatorum» i «Juan Gussinyer me feu fer», que és qui encomanaria la decoració de tot l’interior a Sadurní Brunet. La feina va començar el setembre de 1916 amb l’elaboració d’una maqueta en guix per tenir una bona entesa amb el client, i s’enllestiria completament el 23 d’abril de 1917.

Segons explica el seu besnet, Joan Gusiñer, durant la Guerra Civil la milícia republicana va confiscar la casa. Posteriorment, va ser ocupada per soldats falangistes i, entre uns i altres, van provocar destrosses i l’habitual pillatge. A la paret de l’oratori encara hi ha signatures i alguna breu proclama dels soldats d’ambdós bàndols. El luctuós episodi també va tenir conseqüències en la destrucció gairebé total de l’altar, però no va afectar tant la resta de la decoració. A partir de la fotografia conservada, podem veure que era una obra de dimensions considerables (gairebé estava encaixonada al sostre) i profusament ornamentada. Ara només en queda la base original, i l’anterior s’ha substituït per una de factura més modesta.

A banda i banda de l’altar —per equilibrar simètricament la composició—, Brunet va replicar l’única porta d’accés des de l’interior de la casa, repetint la mateixa forma i simulant la fusta amb guix pintat. Damunt de cada entrada (la real i la cega) dues parelles d’angelets —ara decapitats— sustenten sengles escuts amb l’any d’acabament de l’obra: 1917. La fúria iconoclasta es va centrar en totes les figures religioses, però va deixar passar els símbols dels quatre evangelistes situats en els capitells de les cantonades, des d’on arrenquen les nervadures neogòtiques del sostre. A la base de la finestra de la paret lateral hi ha una mena d’escut o emblema amb els noms de Sadurní Brunet i l’arquitecte Lluís Ros. Un detall ben particular és el terra amb petites tessel·les de mosaic que recreen motius florals i un escut de Catalunya. En conjunt, una barreja de referències neomedievals i detalls més propers al Modernisme que devia anar resolent i ajustant a les voluntats de totes les parts implicades.

L’oratori de Can Gussinyer va ser un bon banc de proves per a l’altre gran encàrrec religiós que abordaria un any després: l’altar major de l’església de Santa Eulàlia, de Begudà. Ambdós guarden moltes similituds en el procés de treball i la resolució formal. Si no arriba a ser per la destrucció parcial durant la guerra, ens trobaríem davant la intervenció més ben preservada i completa de l’autor. Les característiques de l’element (un oratori particular la funció del qual no està subjecte a tants canvis com, per exemple, una botiga) i l’estima patrimonial que professa la família vers la casa pairal, hi han ajudat especialment.

Reportatge fotogràfic de l’oratori de Can Gussinyer, a l’any 2018: