Sadurní Brunet Pi (Vallirana, 1886 – Olot, 1958) es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja, a Barcelona. Un grapat de petites targetes d’invitació per visitar el seu pessebre (una afició que l’acompanyaria tota la vida), permet corroborar que vivia al carrer del Nord, de Sants i, que després de la seva boda amb Carolina Forasté, l’any 1909, es va traslladar al carrer de Galileu del mateix barri, domicili on naixerien els dos primers fills: Joan i Conxita. Però, per començar a fer un mapa del seu itinerari professional, cal recórrer a la sèrie de dietaris que s’han conservat a partir de l’any 1910, una documentació escrita de forma breu i eixuta, sense descripcions àmplies ni digressions personals. S’hi alternen dies que no aporten informació rellevant (són, literalment, llistes de despeses domèstiques) amb d’altres que informen sobre les hores que feien ell i cadascun dels seus operaris i a què s’havien dedicat. Això permet, d’una banda, saber que en els projectes més importants podia arribar a tenir un equip de dotze a quinze treballadors (guixaires, escultors, fusters, pintors, oficials, aprenents…) i, de l’altra, una aproximació a la varietat de feines: dissenys de mobiliari, forjats i làmpades, cels rasos, motllures, sòcols, capitells, florons, arrambadors, canelobres, xemeneies, restauració d’escultures i decoracions antigues… En alguns casos eren intervencions puntuals; en d’altres, queda clara l’envergadura de l’encàrrec: «dibujar planos de casa a cuatro costados para el señor Domingo», «dirigir construcción casa Vallcarca»…
Apuntava el trasllat d’operaris i material al rovell geogràfic del Modernisme (passeig de Gràcia, ronda de la Universitat, rambla de Catalunya…) o a zones perifèriques de nova ocupació (Vallcarca, Tibidabo, Esplugues…). Gairebé mai hi ha l’adreça específica que ens permeti ubicar l’edifici. Només la recerca comparativa entre algunes fotografies que ell va fer i edificis actuals de Barcelona ha possibilitat identificar-ne alguns tal com apareixen en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona: casa Comas d’Argemir, Vil·la Montserrat, Vil·la Magda… Són cases signades per arquitectes o tècnics qualificats, tot i que és difícil establir si Brunet només feia els plànols i dibuixos de la decoració de façanes i espais interiors o si, en alguna ocasió, la seva responsabilitat anava més enllà i era la de mestre d’obres, el director efectiu de tot plegat. Aquesta és una circumstància recurrent, la impossibilitat de delimitar estrictament l’autoria de tots els elements. El més probable és que es donés tota la gamma d’opcions: treballar com un simple operari traslladant els dissenys de l’arquitecte; crear i realitzar el projecte decoratiu o, fins i tot, encarregar-se de tot un edifici i haver de deixar que el signés un arquitecte per raons legals.
D’aquests primer anys encara hi ha algun altre document o apunt en els dietaris que ens permeten intuir la seva polivalència: el dibuix d’un elegant quiosc modernista destinat al Tibidabo; les escenografies de teatre; la reforma de sales de cinema; la decoració d’una farmàcia, d’una carnisseria i de part d’una estació de tren; la restauració d’escultures per a l’aleshores famosíssim Cafè Colón de la plaça Catalunya, etc. Però hi ha un aspecte que mereix una atenció concreta: el mobiliari.
Per entendre com eren aquests mobles és convenient remetre’s a la sèrie de dibuixos destinats al seu propi domicili del carrer de Galileu: llit de matrimoni, bressol, armari de la roba, aiguamans… Tot el parament de la llar amb estil modernista (un xic eclèctic, si es vol), però amb la particularitat que, en el que en d’altres mobles semblants de l’època eren delicats treballs de marqueteria o decoracions de fusta, ferro o vidre, aquí se substitueix per la tècnica que li era més propera i amb la qual se sentia més còmode: la d’escultor modelista. Feia cares, angelets, motius florals i altres ornaments en fang que després emmotllava en guix, i així disposava de repertori per incorporar als diferents encàrrecs. Amb el temps, aniria abandonant aquesta singular aportació per centrar-se en uns models més estilitzats.
A diferència d’anotacions que indiquen feines menudes en altres cinemes, en el cas del Cine del Recreo, a Barcelona, les hores destinades a preparar-lo i executar-lo van ser molt nombroses i els diners cobrats semblen implicar tot el programa decoratiu, però les llacunes documentals ens impedeixen esbrinar la resolució exacta de la proposta i la seva ubicació (altrament, el nom era recurrent en les sales de l’època i els estudis sobre aquest camp ens donen pistes diverses i poc concloents). Ens queda, en tot cas, el testimoni d’haver treballat en un terreny que, donada la seva modernitat i ràpida popularització, també demanava la participació de bons professionals. Més endavant encara es conserven dibuixos de l’embocadura del cine Maravillas, a Anglès (1915), diversos treballs decoratius al cine El Recreo, a Verges (1948), a més d’apunts en el dietari sobre un projecte per al cine de Sant Joan les Fonts (1918 i 1919) o d’un altre de fallit per a Santa Pau (1919).
En el transcurs d’aquests anys inicials de la seva trajectòria, la varietat d’encàrrecs, el contacte amb bons arquitectes i professionals, l’adaptació a diferents condicions de treball i la flaire permanent de l’expansió del Modernisme, cimentarien un sòlid bagatge que li facilitaria l’aterratge professional a Olot.
Sadurní Brunet Pi 