Llançà / Vilajuïga

Durant la residència a Garriguella per fer la reconstrucció de l’interior de l’església de Santa Eulàlia de Noves, Sadurní Brunet va aprofitar per projectar reformes a esglésies de localitats properes, com les de Pedret i Marzà, Vilajuïga o Colera. La més important va ser a l’església de Sant Vicenç, a Llançà ―un temple barroc que substituïa l’anterior, d’origen romànic― amb una important intervenció que es va desplegar en múltiples elements de l’interior de l’edifici: baranes del cor, reixes de ferro, trona, detalls de l’altar major i dels laterals, sagrari… Amb tot, es podria parlar més d’una operació de cirurgia d’embelliment, d’actualització i d’acabats més que no pas de reformes radicals o d’afegir molta obra nova. Així, per exemple, s’ha conservat la proposta per a un altre altar major, però el client devia preferir arreglar el que ja hi havia, bé fos per raons pressupostàries o sentimentals. Les imatges permeten distingir amb prou claredat les zones noves i acabades d’enguixar de les que ja formaven part de la decoració anterior. És un bon exemple d’espais de culte que havien pogut restablir la normalitat en el seu funcionament però que necessitaven anar recuperant l’esplendor ornamental.

Actualment, l’interior presenta un aspecte molt despullat, sense cap rastre dels treballs de Brunet (o d’altres artesans que hi van intervenir després de la Guerra Civil) si exceptuem la barana del primer pis. Una decisió un xic sorprenent i radical, ja que no ha servit per retornar l’esplendor de la decoració barroca ―d’altra banda, una operació impossible― ni per fer visibles estructures arquitectòniques prèvies d’època romànica, gairebé inexistents en aquest cas, donat que l’edifici actual es va fer enderrocant l’anterior.

 

En canvi, l’església de Sant Feliu, a Vilajuïga, és un cas oposat i amb una solució ben particular. És un edifici originari del segle XI que conserva l’estructura bàsica de la nau romànica però no pas la capçalera o absis principal, ja que durant els segles XVIII i XIX es va eixamplar amb dues naus laterals i es va allargar amb un cos neoclàssic de nau única. En el lloc on s’uneixen les dues seccions, hi ha un cortinatge i una volta de maó decorada amb una rosassa que permet separar la part més nova de l’antiga, assolint la curiosa paradoxa de poder disposar de dues esglésies en una de sola. Es pot parcel·lar o utilitzar la part que convingui, amb l’altar major situat a l’absis del final i un altre de mòbil al mig. El recorregut des de la porta d’entrada s’inicia a la part més antiga i darrere els cortinatges s’accedeix a la part més moderna, el lloc on hi ha els altars dissenyats per Sadurní Brunet. Amb lleugeres variacions ―com el repintat modern, la desaparició de la barana i la trona―, tot el presbiteri i els altars laterals s’han conservat amb els elements originals que va construir.

 

Pel que fa a les esglésies de Sant Esteve, a Pedret i Marzà, i de Sant Miquel, a Colera, no s’han conservat imatges que permetin contrastar l’abast real de les feines que hi va dur a terme. Més aviat es podria deduir que, si no va fotografiar res ―un procés habitual cada vegada que acabava una obra prou important―, les intervencions devien ser poc destacables o inexistents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s