Ens trobem davant del retrat de grup d’una sèrie de personatges disposats a celebrar alguna mena de festivitat o acte patronal, brandant instruments musicals i estris estranyament sobredimensionats. En primera instància, es podria pensar que les forquilles de fusta i la presència de nombrosos músics estaria relacionada amb dues activitats molt associades a la població garrotxina de Tortellà. La consulta a un bon historiador i coneixedor de la localitat va fer desestimar aquesta hipòtesi.

Amb aquest encapçalament inauguràvem la secció “Calaix de sastre”, incorporada a la pàgina web de Sadurní Brunet i convenientment amplificada a través de les xarxes per fer-ne ressò i, si feia al cas, obtenir alguna pista reveladora sobre les fotografies que s’hi anaven publicant. La voluntat era similar a la de “Les coses pel seu nom”, una proposta consolidada i prou fructífera que du a terme l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Era una imatge idònia per engegar aquest apartat, un esquer perfecte i amb una potencialitat narrativa indubtable: qui pot abstenir-se de preguntar “de què servien aquests paraments desmesurats?” o “a quina mena de celebració es feien servir?”. Hom suposava que la resposta arribaria a través d’algun dels entusiastes col·laboradors habituals que esperen amb delit noves imatges per treure’n l’entrellat. Però no, va ser a partir del que els gestors de continguts de xarxes anomenen un “vincle dèbil”, és a dir, una persona, un visitant que, o bé s’està de manera latent i silenciosa entre els contactes, o li arriba la informació de manera accidental i s’activa en el moment més inesperat.

El correu electrònic de Manel Carrera Escudé deia així: “Semblen molt els estris gegants de la Festa dels Corus que se celebren per Pasqua Granada en diversos barris de Barcelona. Podria ser que un d’aquests grups festius visités Tortellà o hi anés a comprar les forquilles de fusta gegants…”. En el mateix missatge, hi afegia un enllaç a una pàgina web (www.festes.org, un encomiable i enciclopèdic portal impulsat pel mateix Carrera i dedicat a l’etnografia festiva catalana) que permet ampliar informació: “Una tradició de l’àrea metropolitana de Barcelona són les agrupacions corals, també anomenades cors o ‘corus’, que surten per Pasqua Granada. (…) Hereves de les Colles de Sant Mus i dels Cors de Clavé, es tracta de colles d’homes que dissabte marxen del seu barri per anar a passar el cap de setmana fora, d’excursió a un poble o ciutat de Catalunya. La singularitat d’aquestes colles que surten en comitiva, fent gran gatzara i guarnits amb la indumentària pròpia de cada grup, és que en sortir porten unes rèpliques de fusta gegants dels estris que els identifiquen i que quan tornen dilluns, en un ambient de joia i alegria, duen els vestits carregats amb objectes i productes típics del poble on han anat (menjar, productes, etc.)”.

La cosa estava ben encaminada, més encara, quan en una posterior consulta l’autor del missatge ens confirmava que no hi havia cap altra festa a Catalunya amb la caracterització dels personatges que surten en aquest retrat. Amb tot, una infructuosa consulta a l’hemeroteca local no va permetre certificar la presència d’algun d’aquests cors o “corus” a la Garrotxa i, tal com hem apuntat més amunt, res fa pensar que la fotografia es fes a Tortellà. Ara ja sabem quina pot ser la celebració, però sembla poc plausible que aquestes culleres grans servissin per remenar cap escudella propera. Més aviat, seria prudent pensar que Brunet va fer aquesta fotografia quan encara vivia a Barcelona. Estris grans i vincles petits que obren noves expectatives i afegeixen capacitat de fabulació.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 116)