A les acaballes de la Guerra Civil, un membre dels Voluntaris Internacionals de la Llibertat es va presentar al taller de Sadurní Brunet amb l’encàrrec de fer una làpida per a un company seu, mort en combat. Segons descriu el seu fill Jordi Brunet, el camarada anava cada dia a veure com evolucionava la feina i els portava un tros de pa o algun altre aliment, cosa que va endarrerir voluntàriament la comesa per tal de poder disposar d’aquesta petita menja que els arribava. És una història tan menuda i evocadora com la del carretó de joguina que havia construït Brunet per a entreteniment dels seus fills i que, també a punt de finalitzar la guerra, va acabar essent requisat i carregat d’armament pels soldats que reculaven camí de França. Joguines, guerres, làpides i un crostó de pa; a vegades les biografies aparellen elements inesperats.

Algun d’aquests breus episodis personals il·luminen millor les circumstàncies de l’època que les mateixes cròniques oficials. Però era millor deixar-los aquí i no espatllar-los. Fins i tot en aquells casos que podien haver estat acolorits per la transmissió oral familiar. D’altres, en canvi, calia estirar-los bé per resoldre paradoxes incongruents com les dues propostes de reforma de la banca Saderra, Prat y Compañía dutes a terme per Sadurní Brunet que, segons algunes informacions anteriors, s’haurien donat de forma gairebé consecutiva i en dues ubicacions diferents a Olot. La clau estava a resseguir la història de l‘entitat i constatar que, després d’adquirir la banca banyolina Masgrau, l’any 1916, van aprofitar per obrir una sucursal en aquesta mateixa localitat. Efectivament, no tenia gaire sentit que haguessin reformat i traslladat de lloc la banca amb tan poc temps de marge; un disseny corresponia a Olot i l’altre a Banyoles.

En d’altres ocasions, les equacions es resolien, aparentment, soles: dos dibuixos sense datar del cine El Recreo podrien correspondre a la població de Verges, un lloc en el qual Brunet va estar l’any 1947 i on va restaurar una església, una casa particular i una sala amb aquest nom. Però no, una informació espigolada per una altra banda obria la possibilitat –la certesa un cop analitzada amb fredor– que l’any 1910 també havia reformat un cinema homònim a Barcelona. Pel que es pot veure, El Recreo era una denominació molt popular per a espais d’esbarjo.

Sovint, en el procés d’investigació d’un autor poc treballat es va a les palpentes, es produeixen accidents, queden fils descabdellats… Ben curiosament, però, és en el terreny ben il·luminat i fressat de la bibliografia sobre l’arquitecte Rafael Masó on es constata un buit poc comprensible. Malgrat haver-se conservat factures amb imports molt considerables i apunts en el dietari personal de Brunet que donen fe d’haver treballat per a ell a la casa Masramon d’Olot i en dues més de Girona, no trobem cap referència en els nombrosos estudis publicats. Ni tan sols en les monografies més especialitzades que detallen els artesans col·laboradors. Un estrany punt cec que gosem assenyalar per si els experts en aquest àmbit hi troben remei.

La darrera entrega del Territori Brunet –una secció centrada en l’enfilall d’anècdotes relacionades amb el procés d’investigació del Fons Sadurní Brunet Pi– és ben representativa dels unicorns sorgits en els llocs més insospitats i dels forats negres observats allà on semblaria menys lògic. Tanquem aquest modest intent de traslladar l’entusiasme d’anar desvelant la trajectòria d’un autor heterogeni i complex, amb una invitació a submergir-s’hi personalment i compartir-ne l’emoció.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 121)