Territori Brunet – Introducció
Excitació, vertigen i responsabilitat és el que sentia en el moment d’acceptar l’encàrrec d’estudiar l’extens (i gairebé inèdit) fons personal de Sadurní Brunet Pi i traduir-lo en dues exposicions: l’una, sobre el vessant fotogràfic, a la Sala d’Actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, i, l’altra, sobre tota la trajectòria, a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa. Dues mostres que van acabar essent tres (l’apartat de fotografia es va desdoblar) a les quals es va afegir l’espai web, una eina flexible, ideal per completar continguts, oferir-los a un públic més ampli i dotar l’autor investigat d’allò que s’anomena “empremta digital”. Tot molt ben intencionat, amb un afegitó conegut i inevitable: els marges estipulats i finits d’una exposició ara ja no tenien aturador en l’àmbit virtual, perquè sempre hi ha l’opció de millorar o de fer créixer el conjunt. Gairebé un parany per a qui s’obstina a completar fils descabdellats. M’hi reconec.
En un anterior escrit publicat en aquest mateix butlletí (“La gramàtica dels detalls”, El Cartipàs, núm. 111) apuntava la qualitat i l’abast d’aquest fons. Ara em conviden a explicar la tasca de posar en concordança les fotografies, els dibuixos, les incompletes i escasses anotacions en els dietaris, les observacions escrites del seu fill Jordi Brunet, el rerefons històric i la bibliografia pertinent. En definitiva, el procés d’investigació, la seva concreció i, també, les anècdotes provocades per troballes inesperades. Com les recerques perillosament abocades al fracàs fins al moment que el vincle més dèbil apareix al rescat: una fotografia indesxifrable que resulta estar digitalitzada a l’inrevés; un esbós menut i aparentment intranscendent que esdevé clau per identificar tot un edifici; propietaris particulars que accedeixen amb recel a obrir els seus domicilis i s’acaben transformant en entusiastes rastrejadors; modernes aplicacions virtuals convertides en inèdites aliades; projectes complexos que creixen i minven seguint estranyes circumstàncies historicosocials; plànols i dibuixos instal·lats obsessivament en el cervell que l’atzar t’acaba desvelant a pocs metres de casa teva i als quals ara pots –amb un bri d’orgull– posar nom… De ben segur, res que no hagi pogut experimentar algú que se submergeix en un fons documental similar, decepcions incloses.
Fins a arribar al punt en què la familiaritat amb tot el material ja permetia suposar o intuir coses difícils de corroborar. Una qüestió més de cor que de cap. Hauria sigut magnífic, per exemple, poder explicar per què alguns personatges sempre apareixen somrient a les fotografies i en d’altres no, o per què aquell disseny tan esplèndid per a una casa no es va dur a terme (molt agosarat?, molt car?, molt…) o per què, realment, en un moment concret va decidir venir a viure a Olot. I més enllà de fets puntuals, encara ara la caracterització del personatge és incompleta i pàl·lida, només es pot apuntar que era tan polièdrica com les seves habilitats professionals. És clar, no sempre les peces encaixen o en tenim prou per construir el relat. Davant d’això només hi ha l’opció de fer literatura, deixar espai per a la imaginació o, qui sap, tenir esperança en futures recerques.
En la secció Territori Brunet intentaré descriure les vicissituds de tot el trajecte i deixar-ho aquí, en el punt just, per evitar les especulacions i obviar detalls sobre com el fet de caminar pels carrers i rodalies d’Olot es pot acabar convertint en un exercici encaparrat de buscar empremtes, perfils i paisatges que, aquest sí, podria ser el d’aquella fotografia que has vist repetidament en el fons. I, calla, no et sembla familiar aquella cornisa de la casa de la cantonada? I si truco a la porta a veure si em deixen entrar? No fos cas…
David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 114)
Més articles d’aquesta secció:
Trobar l’agulla en el paller virtual
Més vestits blancs que mantellines negres
Sadurní Brunet Pi 