En les fotografies conservades en el Fons Sadurní Brunet Pi la presència de les dones no és gens testimonial, ans al contrari, hi estan ben representades. Seria imprudent atribuir-ho a una voluntat conscient per part de l’autor, però no deixa de ser una característica que mereix atenció. Observades en el seu conjunt, quina informació es pot extreure d’aquestes imatges que completi els escassos apunts biogràfics disponibles sobre les seves protagonistes? A grans trets, es poden distingir dos grups de retrats. Els més convencionals –que solien respondre a encàrrecs– suposen un interessant ventall que va des de l’afectada altivesa de les senyores benestants fins a la seriosa gravetat de les pageses poc acostumades a les fotos. És un breu inventari documental i antropològic, al qual l’autor intentava treure rigidesa formal tot creant petites escenificacions.

El segon conjunt, més voluminós i personal, se centra en l’àmbit domèstic i en l’entorn humà proper. Són imatges més creatives que es beneficien de la presència habitual i familiar de la càmera, cosa que les fa més entretingudes i plenes de matisos. La dona i les filles de Brunet, les parentes, amigues i veïnes, protagonitzen escenes simpàtiques, juganeres i variades: un grup d’adolescents s’ajauen a plaer damunt l’herba una noia pesca distreta; una renglera de dones ocupa tot el primer pla mentre els homes treuen el nas a una distància prudent; una senyora observa enriolada el fotògraf mentre deixa al descobert una part de l’espatlla… Sense grans escarafalls ni extravagàncies, es pot intuir un ambient vital i airejat, menys plegat als condicionants ambientals del seu entorn. Hi ha més vestits blancs que mantellines negres, més sortides al camp que processons, més gaubança que oracions. Com a mínim dins d’aquell petit ecosistema de familiars i coneguts; com a mínim en aquells moments.

També és evident que la seqüència cronològica de les imatges, el pas del temps, ofereix una dinàmica inevitable. Carolina Forasté, la dona de Brunet, era objectiu prioritari en els retrats inicials de l’autor. La seva presència disminueix gradualment; se’n podria imaginar el motiu: set fills en setze anys, la intendència quotidiana i tota la pols acumulada de la feina de guixaire del seu marit. Aquella dona elegant, de caràcter poc submís que disposava d’una targeta de presentació pròpia, ara aniria sortint de tant en tant a les fotos, amb una expressió a estones resignada i, d’altres, complaguda.

Més tard les coses es torçarien i es fa difícil il·lustrar l’evolució d’aquest univers femení. Fins a la Guerra Civil abunden les composicions humanes coloristes i vitals. Després del conflicte, pesa més la documentació gràfica de les feines que va fent el taller Brunet. No hi ha cap testimoni dels episodis més complicats, ni de l’entorn més íntim i domèstic que tan bé podria explicar el dia a dia. Amb el temps, coincidint amb el naixement dels néts i les celebracions festives, reapareixen les escenes familiars, però de forma més puntual i protocol·lària. Ja se sap, els àlbums personals acostumen a accentuar els moments lluminosos i aquest cas no n’és una excepció. Moltes coses s’han d’entendre per omissió.

Certament, és un exercici especulatiu intentar esprémer imatges sense gaire documentació addicional que ho validi. Però les dones del Territori Brunet també reivindiquen la seva visibilitat, encara que sigui amb una certa dosi d’imaginació i perspectiva general.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 119)