El Modernisme va deixar mostres ben representatives en l’àmbit de l’art funerari com ho demostren els cementiris del Poblenou i Montjuïc, a Barcelona, el de Lloret, el d’Olius, etc. Era un altre signe de distinció de les famílies acabalades que requerien la participació dels millors autors del moment: Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà, Enric Clarasó, Ismael Smith, Eusebi Arnau, Josep Llimona, entre molts altres.
En el cas de Sadurní Brunet no va començar a especialitzar-se en aquest ram fins que, precisament, va deixar de tenir propostes de reformes de botigues i cases modernistes. Una quinzena de làpides esbossades en dues pàgines del dietari de l’any 1919 donen a entendre que devia estar rumiant seriosament la possibilitat de convertir-ho en una bona alternativa professional. Fins al moment només havia fet alguna làpida o reformes de monuments funeraris (com el panteó Esteva, al Cementiri d’Olot) i, en general, estaven associats a clients amb qui tenia altres tractes, com una feina més. A partir de l’any 1923, el que fins al moment havia estat una activitat complementària ja era el seu principal recurs de subsistència.
El sistema habitual per elaborar les làpides consistia a fer dibuixos sobre paper que foradava amb un punxó per on feia passar pólvores negres; així marcava els dissenys sobre la superfície blanca i a continuació l’esculpia. No s’han conservat esborranys inicials perquè quedaven rebregats i bruts, però sí que es disposa d’alguna fotografia on se’n pot veure algun exemple.
Un anunci publicat a l’auca de Festes del Tura de l’any 1928 reivindicava la seva qualitat artesanal assegurant que «les làpides de marbre de la casa Brunet, carrer de Santa Magdalena, número 10, única que sap millor treballar-les sense necessitat de màquines atabaladores i xemicadores de la força, cosa que s’abat fent-ho a còpia de treball a mà, pulint-ho i cisellant-ho, com es pot apreciar a tota hora amb els originals dibuixos i en les moltes varietats que enguany es veuran en el Cementiri d’Olot i la seva comarca. No hi ha cap gerent ni representant que pugui fer-me cara i per això són les més boniques i barates, no cal dir-ho, són aquestes les làpides que fa el guixaire». Un contundent missatge, il·lustrat amb una cridanera calavera, que complementava les mostres instal·lades davant del seu taller o les làpides inscrites amb missatges publicitaris. Causa una certa sorpresa comprovar com en algunes làpides no només hi estampava la signatura sinó que hi afegia l’adreça dels seus respectius tallers.
Les primeres làpides que va fer eren molt elaborades i deutores de la profusió decorativa modernista. A mesura que la demanda augmentava va haver de simplificar i estandarditzar els models. Tot i això, encara era un moment en què l’especificitat i la riquesa d’una làpida depenia de la voluntat i dels recursos del client. En ocasions podia destinar diverses jornades a crear models en fang per adequar-los a les necessitats del client i, en d’altres, deixava anar la imaginació incorporant rocalla volcànica, elements orgànics i ornaments poc habituals. Res a veure, en tot cas, amb la producció gairebé seriada i bescanviable de dues dècades més tard, quan es resolien més com un tràmit que no pas com un objecte sumptuós i únic.
Un bon exemple de treball personalitzat es troba en la làpida vertical de l’empresari Salvador Coderch, de Sant Joan les Fonts. En el dietari de l’any 1920 hi ha esbossos i anotacions que anava convertint en diferents proves en fang i un dibuix amb una generosa decoració escultòrica que coronava el conjunt. En les fotografies conservades s’hi pot veure tot el procés (incloent-hi la instal·lació al cementiri, l’any 1926) i el resultat final, amb el relleu en bronze del propietari al costat de la silueta de la seva fàbrica tèxtil ubicada vora el riu Fluvià. Tot plegat denota una dedicació i una cura equiparables a les reformes de botigues i habitatges que havia projectat anteriorment.
Malgrat la brevetat i el protocol acostumat en les inscripcions, les làpides podien arribar a deixar perpetuades les tensions historicopolítiques de l’època. En una de l’agost del 1936, on figura la inscripció «escolapio víctima de la revolución marxista», deixa un missatge inequívoc; o en una altra d’un mes després, hi diu «Mort als 20 anys lluitant per la llibertat», un anunci premonitori dels molts joves que vindrien després. Una de les més curioses és la que va encarregar un membre dels Voluntaris Internacionals de la Llibertat. Segons descriu Jordi Brunet en els seus apunts, el camarada que anava cada dia a veure com evolucionava la làpida els portava un tros de pa o algun altre aliment, cosa que va endarrerir voluntàriament la feina per tal de poder disposar d’aquesta petita menja que els arribava.
L’afany de registrar fotogràficament les feines desenvolupades per tenir un catàleg o mostrari ha deixat un llegat de centenars d’imatges de làpides escampades arreu de la província. Algunes d’aquestes fotografies sorprenen per la naturalitat amb què retratava els seus fills al costat de les làpides o per l’escenificació gairebé burlesca dels treballadors del cementiri.
En un dels esmentats rètols que tenia al taller anunciava, amb certa gràcia i oportunisme que, a més de làpides artístiques, també podia fer les fotografies per incorporar-les a la mateixa peça i així «estalviar-se disgustos i pessetes com passa amb les que venen de fora». Ocasionalment també va fer algun retoc fotogràfic rudimentari a petició dels clients davant de la tomba, si bé eren encàrrecs que suposaven una part menuda dels ingressos generals.
L’any 1927, al cementiri de Llanars hi va dur a terme un projecte de reordenació i reforma d’un sector proposant, alhora, diversos models per a futurs encàrrecs. Aprofitant el seu pas pel poble va fotografiar l’església de Sant Esteve.
Donada la seva extensa producció de monuments i làpides funeràries i en un àmbit poc propici als canvis com el d’un cementiri, és prou lògic que sigui un dels elements de la seva producció del qual hagin quedat més testimonis. A més de la de l’empresari Salvador Coderch —que encara es pot veure al cementiri de Sant Joan les Fonts—, se’n poden trobar un bon nombre que duen la seva signatura al cementiri d’Olot, entre les quals, la de la mateixa família Brunet Forasté.
Sadurní Brunet Pi 