L’any 1938 Brunet va rebre l’encàrrec d’un làpida per a un membre dels Voluntaris Internacionals de la Llibertat. El soldat que els va fer la comanda anava cada dia a veure com evolucionava la feina i els portava un tros de pa o algun altre aliment, cosa que va endarrerir voluntàriament la finalització per tal de poder disposar d’aquesta petita menja que els arribava. Una crua i reveladora anècdota de com van anar aquells anys. En el taller s’havia quedat sense el suport dels dos fills, enrolats a l’exèrcit del bàndol republicà i, posteriorment, internats en camps de concentració. Per si fos poc, l’aiguat de l’any 1940 va inundar el domicili del carrer d’Esteve Vilanova i també es va fer notar en el taller del carrer de Sant Bernat, malmetent part del material i dels projectes anteriors (l’efecte encara és visible en alguns dibuixos i podria explicar les llacunes en la documentació prèvia a aquesta data). Davant d’aquest panorama hostil va trobar una oportunitat de sobreviure a través de la recuperació d’esglésies devastades pels incendis i els episodis iconoclastes de la guerra.
Poc després de l’aiguat, la família es va traslladar a Garriguella per, a canvi de refugi, manutenció i uns pocs diners, arreglar gran part dels altars i elements decoratius de Santa Eulàlia de Noves. Hi va desplegar una reforma àmplia i ben resolta (avui parcialment visible), fet que li facilitaria la possibilitat de treballar en d’altres parròquies properes com les de Vilajuïga, Pedret i Marzà, Rabós, Espolla, Vilamaniscle, Llançà i Colera. L’any 1942 els van cedir una nova casa a Castelló d’Empúries per restaurar l’altar de la Puríssima Sang de la imponent basílica de Santa Maria de Castelló, entre altres feines.
Després de treballar a Palau-saverdera, Pau, Riumors i Fortià, l’any 1944 van tornar a Olot per acceptar encàrrecs de parròquies de la Garrotxa, però encara amb un peu posat a l’Empordà. Les esglésies de Sant Jaume de Llierca, Castellfollit de la Roca, la Vall de Bianya, les Planes d’Hostoles, Sant Joan les Fonts o Montagut. S’alternaven amb viatges a Sant Mori, Flaçà, Vilademuls, Camallera… Una trentena llarga d’edificis religiosos que necessitaven recuperar, amb urgència i pressupostos limitats, l’aparença d’un espai de culte. Per dur-ho a terme, Brunet presentava els projectes amb dibuixos acurats, solucions personalitzades i diferents propostes enriquides, però, tot sovint, ho havia de resoldre amb peces de repertori, recorrent a motllos que ja tenia fets i que abaratien el procés. Ara es tractava de revestir-ho tot amb els mitjans que hi hagués, sense gaires pretensions artístiques. Queda lluny l’època en què es podia permetre el luxe de fer models a escala en guix per convèncer els clients, com el que havia fet abans de la guerra per a l’altar major de Santa Eulàlia de Begudà. El que no va deixar de fer mai va ser el seguiment fotogràfic de les obres i això permet tenir un testimoni de primer ordre de les esglésies i localitats on va estar. Són especialment destacables les sèries sobre Santa Maria de Castelló i els pobles de Sant Mori i Jafre, abans de ser endreçats i restaurats.
El cas és que la necessitat, la resiliència i la provada capacitat d’adaptar-se van convertir Brunet en un sol·licitat especialista a redecorar esglésies. Es va convertir en el seu principal mitjà de supervivència i rara vegada sorgia la possibilitat de recuperar antigues aptituds que adornaven el seu currículum. Aquest és el cas de les reformes al Mas Quintà, a Maçanet de Cabrenys (1943); el projecte de la casa Martí Batlle, a Jafre (1945), o la nova decoració del cinema de Verges (1948). Totes eren, més aviat, propostes de to baix amb solucions ajustades al gust dels propietaris i poc donades a llicències creatives.
A mesura que s’anava fent gran, cada vegada era més habitual que els dos fills —Sadurní i Jordi l’ajudaven en aquells moments— agafessin més protagonisme. La signatura de Sadurní Brunet es combinava amb el marxamo de Casa Brunet en els dibuixos i les factures. Va deixar que fos el fill petit l’encarregat d’executar alguns projectes que no havia dissenyat ell mateix i que, per tant, no li permetien utilitzar models i motllos de la seva pròpia collita. Això va passar, per exemple, en els casos de l’altar de Sant Isidre (1948), a l’església de Sant Esteve d’Olot, projectat per l’arquitecte Manuel de Solà-Morales, o de l’altar per a la casa Aubert (1951). Jordi Brunet va aprofitar aquestes obres per encaminar la seva pròpia trajectòria, que el duria a ser un reputat maquetista instal·lat a Madrid. La mort de Sadurní (pare), l’any 1958, a l’edat de 72 anys, i de Sadurní (fill), l’any 1960, amb 51, va suposar el tancament definitiu del taller.
Llistat de les principals esglésies en què va intervenir (cliqueu damunt del nom per accedir-hi):
-1941 Església de Santa Eulàlia de Noves i santuari de Mare de Déu del Camp, a Garriguella
-1942 Basílica de Santa Maria, a Castelló d’Empúries
-1945 Santuari de la Font Santa, a Jafre
-1945 Església de Santa Eulàlia, a Begudà
-1946 Església de Sant Martí, a Jafre
-1946 Església de Sant Maurici i castell de Sant Mori
-1946 Església de Sant Martí, a Maçanet de Cabrenys
-1947 Església de Sant Salvador, a Castellfollit de la Roca
Sadurní Brunet Pi 