En el rosari de disciplines tècniques que Sadurní Brunet descrivia en les primeres targetes de presentació, n’hi ha de genèriques (escultor, modelista, decorador, dibuixant de tota mena de projectes…) juntament amb alguna altra de més específica com les escenografies de teatre. Entre les primeres temptatives professionals, aquest camp de treball va tenir importància. Una prova d’això podria ser la maqueta conservada de l’embocadura de teatre. Segons ha persistit en la memòria familiar, es tractava d’una proposta que va fer a l’arquitecte encarregat de restaurar el Liceu de Barcelona després d’un incendi, l’any 1909. Es va quedar en un impuls animat per l’entusiasme de joventut però, en la sèrie de dietaris que va iniciar l’any 1910, sí que es pot comprovar el volum important de feines relacionades amb el disseny i la construcció de telons, petites escenografies, escenaris de teatre, etc. Acostumaven a ser en sales de repertori popular que s’alternaven amb altres funcions com les projeccions de cinema. Precisament durant aquestes dues primeres dècades del segle XX, les projeccions de cinema van augmentar exponencialment i, de forma especial, a Barcelona. Alguns treballs monogràfics dedicats a aquest tema esmenten que l’any 1910 ja hi havia cent quaranta sales destinades a la programació estable de cinema, números que només superaven grans ciutats com París i Nova York. De retruc, això també va requerir la participació d’arquitectes i decoradors per fer més atractius els espais de projecció competint amb vistosos edificis per seduir el públic i fer-lo partícip d’un acte social a l’altura d’altres espectacles. En el dietari també hi ha anotacions que indiquen feines al Cine Liceo i altres referències a telons i escenaris de cine sense esmentar-ne el nom.
Però, a diferència d’aquests apunts que suposaven tasques menudes, en el cas del Cine del Recreo les hores destinades a preparar-lo i executar-lo van ser molt nombroses i els diners cobrats semblen implicar tot el programa decoratiu, però les llacunes documentals ens impedeixen esbrinar la resolució exacta de la proposta i la seva ubicació (altrament, el nom era recurrent en les sales de l’època i els estudis sobre aquest camp donen pistes diverses i poc concloents). Ens queda, en tot cas, el testimoni d’haver treballat en un terreny que, donada la seva modernitat i ràpida popularització, també demanava la participació de bons professionals.
Més endavant, encara es conserven dibuixos de l’embocadura del cine Maravillas, a Anglès (1915), diversos treballs decoratius al cine de Verges (1948), a més d’apunts en el dietari sobre un projecte per al cine de Sant Joan les Fonts (1918 i 1919) o d’un altre de fallit per a Santa Pau (1919).
Anotacions en el dietari sobre diferents feines relacionades amb cinemes i escenografies de teatre:
Sadurní Brunet Pi 
Una resposta a “Escenografies i cinemes”