A partir de l’any 1917, poc després d’instal·lar-se a Olot, la premsa local va començar a fer-se ressò dels pessebres de Sadurní Brunet i de tota la sèrie de premis que, un any sí i l’altre també, anava recollint en els competits concursos de l’època. I també líriques pinzellades dels cronistes com aquesta de La Tradició Catalana de l’any 1933: “Per això Brunet fa les perspectives més populars d’Olot en les quals s’hi va, no per donar-hi una llambregada i donar-se per satisfet, sinó per passar-hi l’estona, sentint de l’autor l’explicació de la seva obra i veient com, al conjur d’uns commutadors elèctrics, apareixen escenes i més escenes aquí i allà com en una catifa màgica.” La introducció dels commutadors elèctrics i les composicions “animades” va ser una molt celebrada innovació de Brunet, amb diferents enginys mecànics i manuals que provocaven sensació de moviment: els músics ballaven, l’ase feia voltar la sínia, les rentadores esbandien la roba, les flames de la caldera s’encenien i s’apagaven… Fins i tot hi havia ranures a la part baixa del diorama per introduir-hi monedes i activar els elements indicats a partir d’un enginyós sistema de canalons de zenc, rodes dentades, ganxos i filaments elèctrics. Eren habituals les cues dels més menuts –i no tant– amanyagant delerosos els deu cèntims que permetien gaudir d’una de les atraccions preferides de les diades nadalenques: els pessebres “interactius” de can Brunet.

De tota aquesta popularitat i reconeixement ens n’informa la premsa, però en el fons de l’autor conservat a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa hi ha altres detalls prou suculents per acabar d’acolorir aquesta passió. En primer lloc, cal fer atenció a les nombroses fotografies: com les que mostren bigarrades i complexes composicions en les quals no dubtava d’incorporar-hi capitells, columnes i altres elements creats per a cases benestants; o les imatges de tot l’estoc de figures per vendre situades vora l’antiga font de Santa Magdalena; o les elaborades arquitectures i detalls ornamentals dels diorames que revelen una traça similar a la que també aplicava en altres terrenys o, en definitiva, la varietat i qualitat de tots els exemples. Encara que no sempre podia descordar la seva imaginació. Ho podem constatar en la correspondència d’un client de Ripoll en què li detallava curosament com havien de ser totes les escenes i portava als límits la definició d’un “encàrrec”: “Molt senyor meu: li envio l’acabament de la nota folklòrica, o sigui, la part del treball dels carboners, perquè es faci ben bé el cas de què són les piles embromades i com es fan les manipulacions i estris que s’usen”. També és significatiu el plànol que va fer del domicili del carrer de la Proa, on va distribuir totes les necessitats amb la previsió de quatre (!) estances destinades als pessebres i, sobretot, convé destacar els apunts que va fer Jordi Brunet al voltant de l’activitat pessebrística de la família. En aquest cas, els seus records són més vius i extensos que les anotacions sobre altres vessants creatius del seu pare i són, sens dubte, un bon punt de partida per a qui tingui interès en aquesta temàtica.

Amb tota aquesta informació disponible en el fons i amb aquesta imatge que hem escollit per il·lustrar el text –el pati de la casa plena de maquetes que empetiteixen les figures dels seus fills presents a l’escena–, és més fàcil acabar d’entendre per què durant el mes de desembre les eixutes indicacions en el dietaris de Sadurní Brunet quedaven reduïdes gairebé a una sola paraula: “pessebres”.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 117)