El Fons Sadurní Brunet Pi disposa d’un conjunt de dibuixos, esbossos i plànols laboriosament endreçats en carpetes que indiquen els edificis religiosos en què l’artista va intervenir després de la Guerra Civil. Sembla una tasca amable i poc laboriosa posar-los a dialogar amb les fotos, les notes del dietari personal i d’altra documentació històrica per tal d’establir una genealogia i uns resultats prou enraonats. Però la realitat és una mica més complexa i, encara ara, una part petita continua sense ser convenientment identificada.

Hi ha tres motius bàsics que dificulten la recerca. El primer escull prové del fet que –ja fos perquè rebia l’encàrrec de manera directa o perquè se’l treballava com un venedor porta a porta– no totes les intervencions que proposava es van dur a terme, per manca de recursos. Ni tan sols quan era capaç de plantejar propostes que s’adaptessin a les estretors econòmiques de l’època i suggeria replicar –per no dir copiar– altres temples en què havia treballat per estalviar costos. En conseqüència, una part important dels esbossos es van quedar en un monòleg que no ha tingut recorregut més enllà de la carpeta on s’acomoden. Les altres dues circumstàncies que entorpeixen la investigació estan relacionades amb canvis generals associats, per una banda, a l’aplicació de les noves ordenances derivades del Concili Vaticà II –especialment pel que fa referència als canvis en els hàbits litúrgics i a un art religiós menys sumptuós– i, per l’altra, a una concepció moderna d’entendre les restauracions arquitectòniques, més interessada a buscar les arrels primigènies i despullades dels edificis. Seguint aquests criteris es van fer restauracions posteriors que van alterar, o esborrar completament, els treballs anteriors de Brunet, fins al punt que només en queda el testimoni dels dibuixos previs o de les fotografies que va fer en el seu moment.

Els projectes de Brunet han tingut, doncs, un recorregut ben divers. Fent una estadística aproximada, una tercera part s’han conservat de manera total o amb lleugeres variacions: les esglésies de Santa Eulàlia de Noves i la Mare de Déu del Camp, a Garriguella; la capella del Sant Crist, a Santa Maria de Castelló d’Empúries; els altars de San Mamet, a Riumors, i el santuari de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols, entre d’altres. Un altre terç va ser destruït en reformes i modificacions posteriors (les esglésies de Sant Salvador, a Castellfollit de la Roca; Sant Vicenç, a Llançà; Sant Martí, a Jafre; Sant Joan, a Bellcaire…) i, finalment, la resta de propostes es van quedar al calaix. Més enllà d’aquest recompte nominal, fixar-se en el cas concret de l’església de Begudà serveix per exemplificar un dels possibles itineraris atzarosos i el context històric amb què es va trobar Brunet. Quan l’any 1918 va construir el sumptuós altar major dedicat a Santa Eulàlia, difícilment es podia imaginar que al cap de vint-i-cinc anys l’hauria de tornar a fer per culpa del devastador incendi provocat durant la Guerra Civil. Tampoc no podia preveure que els ambiciosos i treballats nous dissenys que va preparar quedarien reduïts a la mínima expressió, limitats per les urgències i la disponibilitat pressupostària de la parròquia.

Catàstrofes, canvis de criteri i gustos puntuals que modifiquen l’escenari de la litúrgia. Una imatge molt més dinàmica de l’interior de les esglésies que no sempre concorda amb la sensació de quietud i persistència que tenim en creuar-ne les portes.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 118)