Restaurants, centres d’oci, cellers, cementiris, quioscos de begudes… El nou llenguatge modernista de principis del XX s’estenia generosament més enllà de les cases benestants i de les grans obres públiques. En el cas de les botigues, fins i tot es pot considerar que va contribuir a la formalització d’un nou model: aparadors grans, prestatges vistosos, taulells amplis que arrambaven l’obrador i, tot plegat, amb l’embelliment decoratiu com a esquer per atraure clientela.

Si ho comparem amb el conjunt de la seva producció, els treballs de reforma de botigues duts a terme per Sadurní Brunet van ser relativament escassos i acotats a un període breu de temps. Tot i això, en aquest àmbit va disposar de més marge creatiu i d’un impacte immediat. Només cal fixar-se, per exemple, en els elogis de la premsa de l’època al “bell conjunt de l’hàbil treball del Sr. Brunet a l’establiment Quera i Ricolt, al que hi cooperen alhora la sobrietat, l’exquisidesa de l’ornamentació, la profusió de llum i la presentació dels gèneres”. El reconeixement ja havia començat a recollir-lo en la primera reforma que va fer tan bon punt es va instal·lar a Olot, l’any 1913: la botiga del pintor Carles Badia que, ben curiosament, no venia res i només funcionava de reclam publicitari dels serveis d’un taller ubicat en un lloc menys transitat. L’espectacular ventall d’habilitats ornamentals que hi va desplegar (motllures historiades, frisos, mobiliari, sostres pintats amb il·lusions òptiques…) li obriria les portes a d’altres propostes semblants que van aixecar rebombori i expectativa. D’ençà d’aquella data i en tot just deu anys, l’eix central d’Olot va aplegar –a vegades l’una al costat de l’altre– delicioses reformes d’establiments amb la seva signatura: la Banca Saderra, la drogueria Francesc Tarrús, la llibreria Arqués, la xocolateria de Can Xaudiera, la carnisseria Boada… No cal dir que, si s’haguessin conservat els motius modernistes, tindríem la possibilitat de gaudir d’una via comercial amb un altre caràcter.

És clar, els canvis en els negocis tenen una dinàmica pròpia i més encara en zones eminentment cèntriques. Fa un parell d’anys, un conegut dissenyador barceloní publicava a les xarxes socials una de les coses més destacables que havia vist al seu pas per Olot. Era la bonica i estilitzada tipografia del rètol d’un establiment de roba a la cantonada de la plaça Clarà amb el carrer de Sant Rafel. De la mateixa manera que en el seu moment la imatge va recollir nombrosos comentaris elogiosos, si actualitzéssim la publicació afegint-hi una fotografia recent –amb l’anodí cartell d’una franquícia– hi hauria una irada resposta d’indignació virtual. Ben probablement, els més sensats reconeixen amb el cap cot que també passa a la seva localitat, Barcelona inclosa. Hi ha una creixent sensibilitat, però el problema encara no està prou ben resolt.

Per evitar més lamentacions ens podríem traslladar uns quants metres més enllà, just al davant de l’església de Sant Esteve. Aquí l’antic rètol i l’ornamentació de ferro forjat de la ferreteria Bartomeu Agustí (l’únic rastre conservat de les botigues reformades per Sadurní Brunet) conviuen sense problemes amb l’actual servei d’un centre òptic. Cal destacar que és dels pocs elements d’aquestes característiques que figura com a Bé Cultural d’Interès Local en el Catàleg de Béns Protegits de l’Ajuntament d’Olot. Potser seria necessari revisar si convé afegir-hi quelcom més, abans no sigui substituït per algun altre bescanviable i desarrelat disseny corporatiu.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 120)