L’exuberant i creativa etapa modernista va deixar pas a un període de diversificació i adaptació a tota mena de feines per tal de subsistir. El decorador, guixaire i mestre d’obres va recórrer a la seva polivalència per adaptar-se al treball en marbre, un àmbit en el qual tindria més encàrrecs, sobretot allà on estaven més garantits: les làpides i els monuments funeraris.
Les primeres làpides que va fer eren molt elaborades i deutores de la profusió decorativa modernista. A mesura que la demanda augmentava va haver de simplificar i estandarditzar els models. Tot i això, encara era un moment en què l’especificitat i la riquesa d’una làpida depenien de la voluntat i els recursos del client. En ocasions podia destinar diverses jornades a crear models en fang per personalitzar-los adequadament i, en d’altres, deixava anar la imaginació incorporant rocalla volcànica, elements orgànics i ornaments poc habituals. Res a veure, en tot cas, amb la producció gairebé seriada i bescanviable de dues dècades més tard, quan es resolien més com un tràmit que no pas com un objecte sumptuós i únic.
L’afany de registrar fotogràficament les feines desenvolupades per tenir un catàleg o mostrari ens ha deixat un llegat de centenars d’imatges de làpides escampades arreu de la província. Algunes d’aquestes fotografies sorprenen per la naturalitat amb què retratava els seus fills al costat d’elements funeraris o per l’escenificació gairebé burlesca dels treballadors del cementiri.
El millor reflex de la conflictivitat historicosocial el trobem en les nombroses plaques de carrer que li encarregaven a cada canvi de règim polític. Decrets governamentals i acords municipals que posaven i treien honors, catalanitzaven o castellanitzaven, es traduïen en comandes per a diversos pobles de la comarca. Es pot intuir quins noms li causaven més recança esculpir damunt del marbre si es fa atenció al fet que —sense petició prèvia— va enviar una escultura commemorativa dels herois de la República al president Francesc Macià.
Durant aquesta època encara participaria en la decoració de la casa Farigola (1926) i la casa Pagès (1928), a més de la construcció d’un singular quiosc de begudes al primer camp de futbol de la Unió Esportiva Olot (1928), però la intervenció arquitectònica de més envergadura va ser al santuari de Santa Maria del Collell, a Sant Ferriol. L’església —projectada per l’arquitecte Josep Renom— es va començar a aixecar l’any 1914 i va evolucionar a poc a poc, donada l’escassetat de recursos. L’any 1929 es requeria la presència d’un professional que culminés la cobertura de la volta amb cassetons i la construcció dels altars i tots els elements decoratius de l’interior. Brunet, que ja comptava amb l’ajut dels fills Joan i Sadurní i vivia un moment de plenitud però pocs encàrrecs, va decidir acceptar el repte. La documentació conservada (contractes, modificacions de l’encàrrec i reclamacions econòmiques) fa pensar que no devia ser una empresa fàcil ni gaire beneficiosa. L’any 1931 la mort de l’arquitecte i la proclamació de la Segona República van suposar l’aturada de l’obra durant deu anys.
Altres temptatives d’obtenir més recursos són la venda i construcció de pessebres, les fotografies (de manera puntual cobrava per reportatges d’obres o retrats), els concursos per dissenyar els logotips de la Generalitat i els cartells de festes de Girona o el modelatge dels gegants de Calella de Mar. La construcció d’aquests elements de la faràndula, tot i ser ben rebuts i celebrats, els va cobrar parcialment, circumstància que va agreujar la delicada economia domèstica d’aquella època.
Sadurní Brunet Pi 