8 de juny de 1913: «Viaje a Olot». Aquest breu incís en el dietari precedeix un buit d’anotacions durant sis mesos que ens impedeixen discernir el propòsit d’aquest desplaçament i, més important encara, els motius que el portarien a instal·lar-se a Olot. El seu fill Jordi Brunet insinuava dues lleus hipòtesis: la inquietud provocada pels recents fets de la Setmana Tràgica a Barcelona (segons sembla, li ho havia sentit explicar diverses vegades i podia haver estat un detonant per marxar de la ciutat) o les relacions amb l’empresari i diputat a les Corts espanyoles pel districte d’Olot Lluís Pons i Tusquets, per a qui havia fet diverses feines a Barcelona.
Aquell mateix any ja hi ha dibuixos de tres projectes: la casa Riera, la casa Ricart i el que ben probablement li serviria d’oportuna carta de presentació, la reforma de la botiga de Carles Badia. Es tractava d’un local petit ubicat als baixos de la casa Pujador, dissenyat com si fos el saló d’una casa benestant, que només servia per anunciar les feines que realitzava un pintor situat uns metres més amunt, però en una ubicació menys cèntrica i visible. En el moment en què arreu s’estava imposant un nou concepte d’establiment amb aparadors grans i decoració engalanada —lluny de la menestral estampa de l’obrador amb productes específics sortits d’allà mateix—, aquesta petita botiga anava un pas més enllà accentuant la funció exclusiva d’atractiu reclam publicitari. Potser per aquest motiu Brunet va poder desplegar amb llibertat tot el seu repertori d’habilitats tècniques: columnes, capitells, motllures i garlandes ornamentals i, tot plegat, coronat per l’espectacular vista d’un palau pintat al sostre amb la tècnica del trompe-l’oeil. Sens dubte, un original i, sobretot, efectista interiorisme que no passaria desapercebut.
Quan l’any 1914 reprèn els registres en el dietari, es pot constatar que en una mateixa jornada simultaniejava feines a tres cases diferents i amb la col·laboració de dos ajudants. Es tractava d’obres projectades per arquitectes solvents com la casa Gassiot d’Alfred Paluzie o la casa Masramón de Rafael Masó (amb qui també col·laboraria a la casa Pérez-Xifra, a Girona). El seu nom es va consolidar ràpidament. Era jove (no tenia encara trenta anys), amb talent, polifacètic, aportava novetats i tenia l’experiència modernista de Barcelona. Aquí és pertinent destacar que molts dels edificis més significatius d’aquesta època a Olot anaven signats per arquitectes de fora i formats a Barcelona que, en aquest cas, ja es trobaven a un artesà familiaritzat amb els nous conceptes constructius més moderns desenvolupats a la capital. En un període breu de temps (1914-1920) hi ha un important nombre de dibuixos i fotos que mostren els magnífics dissenys per a la casa Carlets, la casa Blanch, la casa Hostench, Can Gou i la casa Dusol (més coneguda com a Torre dels Til·lers, a les Planes d’Hostoles), a més d’anotacions en el dietari que indiquen importants reformes a Can Resplandis, a Can Sorribas (Sant Jaume de Llierca) o a la casa de Salvi Fàbregas (a Barcelona). Dos dels exemples més significatius es troben en edificis de l’eixample Malagrida. A la casa Pons i Tusquets hi va dur a terme tota la decoració interior, els capitells i motllures de la façana i la barana que delimita la finca. Aquesta és una de les ocasions en què no es pot descartar que portés a terme la direcció d’obres donada la seva relació amb el propietari o al fet que l’arquitecte, Albert Blasco, residís a Barcelona. De la casa Juncosa s’ha conservat un nombre important de dibuixos de la decoració, sobretot del sostre, que mostren un treball molt ric però un xic acadèmic, potser massa pautat pels interessos de l’amo. En ambdós casos també hi ha interessants testimonis fotogràfics que il·lustren la incipient urbanització de la zona.
En major o menor mesura, avui encara es pot resseguir l’empremta de Sadurní Brunet en aquestes cases. En canvi, de tots els establiments comercials en què va intervenir només podem gaudir de la façana de ferro forjat de l’antiga ferreteria Bartomeu Agustí (anteriorment la banca Saderra, que també comptava amb mobiliari i decoració del mateix Brunet). No queda res del plantejament de la botiga Quera i Ricolt —innovador, segons la premsa de l’època—, ni de la drogueria Francesc Tarrús, o de la carnisseria de Can Bardissa o de les dues botigues que va reformar a Tortellà (la farmàcia Pujol i la xocolateria Carles Pi). Tampoc de la que es pot considerar darrera obra plenament modernista, l’espectacular decoració de Can Xaudiera. El que sí que és ben visible és la intervenció a l’actual seu del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Quan l’any 1916 s’hi va ubicar el cos de la Guàrdia Civil, Brunet va fer una operació estètica de grans dimensions, imprimint ritme i caràcter a l’anodina façana de l’antiga fàbrica, gràcies als estucats, rosetons i formes geomètriques. Menys sort hi ha hagut en la façana de la porta de la fàbrica de Ca l’Artigas (enderrocada l’any 1992), en l’interior de l’església de la Divina Providència (cremada durant la Guerra Civil) o en el que va ser un dels seus projectes més complets i reeixits, la reforma de l’emblemàtic Hotel del Parc.
A tota aquesta densitat, varietat i riquesa de propostes, encara cal afegir-hi l’oratori de Can Gussinyer, a Castellfollit de la Roca, la capella de Santa Eulàlia de Begudà, motllos per a la foneria Barberí, diferents treballs per al museu d’Olot i un nombre considerable de dibuixos que no s’ha pogut determinar a quin projecte es corresponien o, directament, si es van realitzar. Indubtablement, una dècada plena de treballs en què va desplegar altes dosis de llibertat creativa (entengui’s aquesta llibertat dins els marges que havia de negociar algú que treballava per encàrrec). Convindria matisar-ho una mica més. Brunet no és un teòric, ni un visionari, ni es dedica a posar en dubte els gustos i les modes sinó que intenta aplicar les novetats més interessants del moment, però, si és necessari, recupera estils històrics segons els gustos dels comitents. En el moment de projectar un disseny, parteix de models o repertori establert, però intenta afegir-hi una sintaxi personal. En aquest mateix sentit, és important destacar dues maneres de procedir que delaten la reivindicació de la condició d’autor. L’habitual documentació fotogràfica dels projectes es pot entendre com la possibilitat de disposar d’exemples per animar futurs clients però, també, com la voluntat d’establir un corpus artístic propi. D’altra banda, en el fet de signar obres acabades que altres artesans haurien obviat, també hi ha la mateixa lluita contra l’anonimat que observem en l’afany de catalogar l’obra. És una actitud propiciada pel Modernisme, que valora els oficis tradicionals per damunt de la producció seriada i eleva la gent d’ofici a la categoria d’artistes. Els bons fusters, guixaires, ceramistes, manyans… troben una ocasió excepcional per explorar les seves habilitats.
Sadurní Brunet Pi 