En Nick Molise creia que cada maó que posava, cada pedra que gravava, cada vorera i mur i llar de foc que construïa, cada làpida que feia, eren per a la posteritat. El poble de Sant Elmo era el seu Louvre, la seva obra hi estava escampada perquè tothom la pogués veure. L’emprenyava que el poble no li reconegués el talent. (…) Què collons!, cada any la Cambra de Comerç donava distincions als ciutadans destacats, al distribuïdor de la Ford, al de la drogueria, així que: ¿com és que ningú no va adonar-se del que havia fet en Nick Molise pel seu poble de merda?

La germandat del raïm, John Fante (1977)

Ben probablement, Sadurní Brunet no sentia una rancúnia tan gran ni esperava grans distincions com en Nick Molise, però sí que podem intuir una clara intencionalitat de deixar constància del seu treball gràcies a la utilització sistemàtica de la fotografia com a testimoni. És un dels trets distintius i singulars de tota la documentació gràfica conservada en el fons: el registre continuat de tot el que anava fent, ja fos la sumptuosa decoració d’una casa o una humil làpida. Segurament, hi contribuïa el fet de ser capaç de desplegar un ampli ventall d’habilitats professionals, i tenir-les documentades servia de “catàleg” per a futurs encàrrecs. Tot devia comptar: l’inventari de les feines i, alhora, el que podríem entendre com  una certa voluntat d’autoria.

Per aquest motiu, si trobem dues o tres imatges del mateix edifici podem afirmar, amb poc marge d’error, que, en major o menor mesura, hi va intervenir. N’hi ha aproximadament una dotzena fàcilment identificables amb una gran ciutat i, donada la seva trajectòria, hauria de correspondre a la seva primera etapa professional a Barcelona, abans de l’any 1913, quan es va traslladar a Olot. Uns primers anys dels quals es disposa de poques referències (algun plànol o dibuix sense identificar, anotacions telegràfiques en els seus dietaris…). I això és tot, aquesta és la situació: com esprémer la informació d’aquests retrats de propietaris cofois davant les cases enllestides?

És aquí quan una gran, invasiva i extractiva corporació multinacional ofereix una eina prou eficaç per trobar cases en una ciutat de forma virtual: Google Street View. Útil, però una mica incert, si només tenim breus apunts de Sadurní Brunet indicant generalitats com “Casa del señor Domingo en Tibidabo” o “Camión de material para Vallcarca”. Localitzacions poc concretes que calia passejar, zoom amunt, zoom avall, amb un ull posat a les fotos originals i l’altre en el panòptic digital. I sí, carrer a carrer, clic a clic, sense fatiga física però amb absurdes dosis de paciència, les imatges en blanc i negre es van anar acolorint i, més important encara, els edificis van tenir ubicació clara amb el seu carrer i número respectius. Una dada fonamental que permetia fer una incursió en l’extens Cercador de Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona i contrastar-ho amb les fitxes d’inventari i les corresponents descripcions, dates de construcció, autor, etc. Aquest itinerari ha permès confirmar la seva participació en la construcció de la Vil·la Magda, la casa Comas d’Argemir, la Vil·la Montserrat i d’altres habitatges sense una denominació específica. Amb tot, continua essent una identificació parcial. No tots els edificis s’han conservat ni tampoc sabem, amb exactitud, quin és el seu grau d’autoria en cada cas. Sigui com sigui, no cal dir que cada vegada que les imatges encaixaven i els edificis prenien nom era una troballa feliç. Encara és més reconfortant pensar en la petita contribució al reconeixement del treball de Sadurní Brunet, del seu Louvre particular desplegat per Barcelona.

David Santaeulària (article publicat en El Cartipàs, número 115)

• 

•